Du les ungles taronges, arracades i un penjoll. Una de les coses que
l'asserena és, a més de veure el mar i perdre's pels carrers del barri
Gòtic de Barcelona (ho feia «quan encara caminava»), anar a la
perruqueria. Presumida, «tota la vida ho he estat, però la maca era ma
germana», amb aire coqueta i plena de naturalitat, Albina Francitorra i
Aleñà s'encén un cigarro. «És un dels meus vicis». Al febrer d'aquest
any va fer 100 anys. Fuma dos paquets cada cinc dies, calcula. «Un dia
un em va dir: ja sap que fumar mata? Li vaig respondre que a la meva
edat m'ha de matar qualsevol cosa, almenys que sigui una cosa que em
vingui de gust». I riu. I riem.
L'Albina és una senyora de
Barcelona, i més concretament, una senyora de l'Eixample que travessa
tot el segle XX. De petita va viure al carrer Roger de Llúria, i quan es
va casar, primer al carrer Casanova i després al Bailén. Sempre a
l'Eixample. Fins i tot ara, que viu a una residència. Casada amb
l'escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop, va tenir set fills. Entre
aquests, l'escriptora Montserrat Roig, l'actriu Glòria Roig i la
lluitadora antifranquista Maria Isabel Roig. Sols li queden 2 filles
vives. I té 13 néts i 14 besnéts. Malgrat la sordesa, l'Albina conserva
la fermesa i sagacitat a l'hora d'explicar-se, uns trets que
s'expressen, encara, en els seus ulls espurnejants. Testimoni lúcid d'un
gavadal de canvis de Barcelona, 100 anys de memòria clara i emocionant.
«Vostè
és...» «Diga'm de tu.» «Tu ets feminista?» «Sí.» «Independentista?»
«Sí.» «D'esquerres?» «També.» «I creient?» «Sí, però no beata.» Són les
seves credencials ideològiques; així de precises. No les va canviar quan
es va casar, el 1932, a punt de fer 20 anys, amb Tomàs Roig, un
conservador catalanista de la Lliga, ni les ha canviat tampoc ara, és
clar. Avançada al seu temps, no ha renunciat a fer allò que volia,
encara que durant anys es dediqués a fer créixer els seus 7 fills. Amb
50 anys es posa a fumar; amb 60 es treu el carnet de conduir, i amb 70
es llicencia en Filologia Catalana. Quasi res.
L'Albina és filla
d'una família de la mitjana burgesia barcelonina. El pare era mestre
d'obres, la mare «es cuidava de la casa». «A la mare li agradava molt
llegir i ja era feminista. La mare pensava que la dona que havia de
tenir un mitjà per guanyar-se la vida.» I aleshores aquest mitjà quedava
acotat a la farmàcia, la música o ser mestra d'estudi. «Em feia
estudiar música, però ningú li va dir que jo no tenia oïda musical, li
hagueren hagut de dir», etziba, sorneguera.
De la vida burgesa, a
Barcelona, rememora les passejades del diumenge pel passeig de Gràcia.
Sempre la mateixa volta: passeig de Gràcia, les Corts Catalanes fins
Aragó i tornar. Dues o tres voltes, es topaven amb els mateixos senyors
dos o tres cops, i «el senyor feia la gran barretada i la senyora el
gran somriure, com si fos la primera vegada».
Amb 17 anys es posa a
treballar –la família, menys la mare, «en peu de guerra»– i durant els
anys 30 escriu en diaris i viu de primera mà l'efervescència de la
proclamació de la República: «hi havia una alegria pels carrers, des
dels camions la gent cridava “Visca Macià! Mori Cambó'”. Un amic va
venir a buscar-nos a la mare i a mi i tothom estava entusiasmat.»
El
1933 l'Albina va estrenar, amb la seva mare, el sufragi universal. És
el primer cop que les dones poden votar i ho fan en unes eleccions a les
Corts espanyoles. «La mare hi va anar com si anés a cometre un
adulteri, votava el que jo li deia, per ERC». «El meu marit era de la
Lliga, però sempre em va respectar el meu pensament, era un home molt
tolerant.» Els polítics Carles Rajola i Josep Tarradellas i l'escriptor
Guerau de Liost «–mestre del marit» són algunes de les amistats que
sovintegen. «A casa es feien molts actes culturals (també va ser un
nucli resistent durant el franquisme), i les cinc filles s'enfadaven
perquè quan venia la primera comunió, en lloc de fer venir pallassos
venia aquesta gent.»
Com la resta de barcelonins, durant la guerra
són víctimes de la cruesa dels bombardejos. Una cosina de la seva mare
va morir en el sagnant bombardeig del Coliseum. «La primera paraula que
aprèn a dir una de les seves filles, la Glòria, és
bomba».
El
seu marit li havia recomanat que es guanyés unes oposicions de la
Generalitat per poder sortir de Barcelona. «Li vaig dir a tot que sí,
però per dins pensava, “que t'ho penses tu, jo no me n'aniré”.» I es va
treure les oposicions, sí, i va decidir quedar-se a Barcelona. Va
treballar al Departament d'Economia i Habitatge de la Generalitat
republicana. «Jo tenia tres filles petites, però com que tenia la mare a
casa me'n podia anar tranquil·la». A través d'aquesta feina, va poder
obtenir un «racionament com el d'un policia». I entre això, i els
conills que la seva mare criava al pati de l'Eixample i el paquet que
cada dos mesos els enviava en Cambó, van trampejar la qüestió del
menjar, tant dramàtica durant la guerra a la capital catalana.
«Nosaltres érem antifeixistes, i molt aviat es va veure que la guerra es
perdria i que Catalunya hi perdria molt».
Els últims dies de la
Catalunya republicana surt una llei «prohibint als advocats que
actuessin d'advocat». En virtut d'aquest edicte, el seu marit és agafat
per la policia secreta i portat al santuari del Collell, aleshores presó
republicana (és el santuari on sobreviurà l'escriptor falangista Rafael
Sánchez Mazas, que apareix a la novel·la
Soldados de Salamina).
«Als falangistes els executaven, al meu marit el van deixar anar».
Després Tomàs Roig va creuar la frontera fins que va anar a parar a un
camp de concentració a Sant Sebastià, d'on va poder sortir, mig
convalescent. «No sabia res d'ell i vaig estar buscant-lo per hospitals,
les imatges que allà es veien, amb gent morta pels bombardejos... tot
allò era impensable.» I l'Albina ho diu posant-se les mans al cap,
afectada.
Després van venir els anys d'opressió de la dictadura
franquista, amb el català prohibit arreu. Sense anar més lluny, al seu
home el van empresonar tres mesos per adreçar un discurs en català en un
acte per a un grup d'avis a Barcelona, als anys 50. El català sols
subsistia en àmbits íntims i clandestins. Cases com la seva acollien
«petits teatres, recitals en català». I ella mateixa, va donar classes a
casa, d'amagat, per a Òmnium. En Tomàs Roig va ser dels primers de
trobar l'escletxa per publicar en català, gràcies a l'empara de la
censura eclesiàstica. Eren anys de por: «s'havia de vigilar molt, fins i
tot amb els coneguts.»
Anys després les classes en català es van
regularitzar i Òmnium va establir que calia disposar d'una
llicenciatura. I així va ser que, amb 70 anys, l'Albina es va llicenciar
en Filologia Catalana. Va fer classes a Hostafrancs, on va tenir
d'alumnes personatges com l'actor José Corbacho o els membres de Los
Manolos. La trajectòria vital de l'Albina, per intensa, per horitzons
amples, és capaç d'aplegar noms tant diversos com singulars.
«A
casa tot érem dones.» D'homes, només hi havia el seu marit i un fill.
Amb aquest panorama i una arrel com la seva, el feminisme anava sol.
«Estàvem a taula i el meu fill demanava pa i el meu marit deia: “nenes
el germà demana pa”. I totes contestaven:
“que se l'agafi”.» Ho relata amb un to burleta elegant, li guspiregen els ulls. «Han crescut amb idees meves», s'enorgulleix.
Passa
per la taula del pati on hi ha asseguda la mestressa del balneari
Prats, a Caldes de Malavella, lloc d'estiueig tradicional de la família.
Al balneari Prats Montserrat Roig, ja malalta, va enllestir el seu
últim llibre,
Digues que m'estimes encara que sigui mentida. La
mestressa li pregunta a l'Albina com està, si es troba cansada. «No, em
fa fer examen de consciència, aquesta noia», diu, somrient. A la
matriarca Francitorra sembla que no li fa res recordar, parlar-ne.
Però
el record de la presència porta indefectiblement el de l'absència. «He
tingut molta pega que se m'han mort molts fills.» L'afirmació, feta
sense canviar gaire la seva entonació, és terriblement contundent. I
estremidora per als que l'escoltem. Ella tanca un moment els ulls. «Amb
la Montserrat hi havia l'afecte natural de mare i filla i una gran
amistat.» Al balneari Prats, la Montserrat es va dedicar a escriure
febrilment la seva última obra, mentre l'Albina l'instava a descansar
pel bé de la malaltia: «jo haig d'escriure aquest llibre, mare», li
responia la Montserrat. «No sóc d'aquelles mares que diuen: la meva
filla m'ho explica tot; però en canvi jo sí que li explicava tot a ella.
Jo la trobo molt a faltar. També a la Maria Isabel (la gran).»
A
la Montserrat, quan ja era escriptora i periodista, l'Albina li va fer
«una mica de secretària». De nou s'escola una altra anècdota lluminosa:
«quan la Montserrat va ser a la presó –per la seva activitat política
contra el franquisme– la vaig anar a veure i ens van fer parlar en
castellà; la punyetera se'm va posar a parlar de nena de la Diagonal i
em va fer riure». Els llibres que més s'estima de la seva filla són
Els catalans als camps nazis, per la ingent feina històrica,
L'agulla daurada i Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
L'Albina
llegeix molt. Ara no tant, per culpa del deteriorament de la vista. «El
meu marit sempre em regalava llibres enlloc de joies». Fa poc es va
acabar
L'home de la maleta, d'en Ramon Solsona, i començarà un
llibre «sobre el que haguera passat si els rojos haguessin guanyat la
guerra. El títol és prometedor».
Memòria
«És
difícil viure amb tants records?» Respon amb el primer record del qual
té consciència: unes pel·lícules de la Primera Guerra Mundial. «Quan se
li va morir el pare, la meva mare va quedar deprimida i el metge li va
dir que anés al cine dos o tres cops per setmana; com que aquella època
cap dona anava sola al cine, se m'enduia a mi.»
«Hi ha records que
me'ls voldria endur, d'altres els llençaria.» Després de dinar al
balneari Prats, fa el segon cafè del dia i s'encén una altra cigarreta,
abans d'anar a descansar. La seva cuidadora diu que fumar la
tranquil·litza. L'Albina s'hi va posar tard, a fumar: amb 50 anys va
visitar una filla –la Maria Rosa– a Veneçuela, que fumava molt. «Allà em
vaig acostumar a fumar, també al whisky, però això ja ho vaig deixar»,
fa, amb una punta d'ironia. Passat l'estiu, se'n tornarà a la residència
de l'Eixample on s'està. «Barcelona m'agrada molt perquè em sento molt a
casa meva, jo hi he estat sempre bé, a Barcelona». I quins són els
records bons que t'enduries? «Quan em vaig casar, amb qui em vaig casar,
vaig tenir molta sort, i tot el de després.»
.bmp)
